La peça del MAEF és especialment interessant avui que ens dediquem a conèixer més en profunditat el patrimoni de Formentera. Es tracta d’una petita inscripció post cocció sobre ceràmica datada a la segona meitat del segle X, i és un exemple excepcional d’epigrafía àrab andalusí. Per a la majoria de nosaltres tractar de llegir-la és un galimaties difícil d’interpretar, entre d’altres coses, perquè l’escriptura àrab té diverses peculiaritats.La primera, és que a diferència de la llatina, es llegeix i s’escriu de dreta a esquerra, exactament a l’inrevés de com estam acostumats.La segona peculiaritat és que el seu origen està en l’escriptura cuneïforme, la forma més antiga d’escriptura, alguna cosa així com la rebesàvia de tots els sistemes d’escriptura. Això ens ha recordat que fa alguns anys tractem d’aprendre a fer tauletes cuneïformes mesopotàmiques, i que va ser molt, molt divertit. Vàrem aprendre, entre d’altres coses, que l’escriptura va néixer a Sumèria (actual Iraq) cap al tres mil sis-cents anys abans del naixement de Crist, i que la usaven sobretot els comerciants. Primer va ser pictogràfica, la qual cosa vol dir que si volies escriure ovella, ocell o peu, el que feies era dibuixar (amb traços molt senzills, però entenedors per a qualsevol) una ovella, un ocell o un peu. Però es va anar complicant, sobretot quan alguns símbols van començar a usar-se per a expressar conceptes o idees, per exemple, el dibuix d’un peu s’usa també per a indicar l’acció d’anar cap a algun lloc. Finalment van anar una mica més enllà, i amb una sèrie de signes expressen sons que al seu torn, acaben formant paraules. Quin embolic, veritat? Però així neix l’escriptura cuneïforme…A ells els funcionava bé, podien fer transaccions econòmiques, fixar lleis, narrar llegendes…T’apuntes? Només necessites una mica de fang fresc o pasta d’assecat a l’aire i un punxó.
